Qui som?

Nosaltres ens anomenem: Débora Blat, Gisela Cerezo, Carmina Gil i Maria Tarancón.

Som un equip d' alumnes de segon de magisteri en primària. Estudiem en la Facultat de Magisteri de València i com ja hem dit en la benvinguda, el que volem es fer-vos arribar els nostres coneixements relacionats amb l'assignatura de Formació Literària per a mestres.

Per tal que ens conegueu millor, en aquesta pàgina trobareu l'autobiografia literària de cadascuna de nosaltres.

Autobiografia literària de Débora Blat: 

El meu primer contacte amb la literatura cal recordar que va ser de menuda, quan els meus pares em llegien abans d’anar a dormir. Recorde com m’ha mare  és seia al costat meu, i em llegia aquell conte que tant m’agradava pels desplegables que hi havia i els dibuixos tan bonics que hi apareixien. Sempre li deia el mateix: - “una altra volta mami”. Més endavant, em varen comprar el llibre de les 365 histories, una d’ elles per a cada dia. A més a més, tenia tota la col·lecció de llibres infantils de Disney, de les princeses, i que aquests els en llegia una i una altra volta, encara que el meu preferit era “Mulan” i “El libro de la Selva”. Aquest últim, va ser un dels llibres que més m’agradà per la historieta que contava i els personatges que hi apareixien. Em semblava molt divertit imaginar-me com un xiquet podia conviure amb un os i una pantera.

Quant ja comence a fermi més gran, ma mare feia que llegirem juntes per a què no deixarà aquest costum, ja que sempre m'explicava la importància que tenia el fet de llegir llibres i el bonic que era crear-se cada un la seva historieta al cap i imaginar-se els personatges amb els detalls que un llegia. Però la veritat, que a poc a poc desaparegué la il·lusió de llegir. Pense, que aquesta etapa començà quan entre a secundària, ja que t'obligaven a llegir llibres que no eren molt entretinguts i que no m'interessaven massa. Aquest va ser l'error. A partir d’ eixe moment ja no m’agradava llegir cap llibre, i assoles els en llegia per obligació. Al cap d’un temps, en la meua colla començaren a comentar llibres que es llegien, els intercanviaven uns en altres i es recomanaven alguns altres, i també es feien quedades per veure la pel·lícula del llibre que tots hi havien llegit. Va ser en eixe moment, quan les ganes i l'interés per llegir es va tornar a despertar. Vaig començar a llegir alguns llibres que em recomanaven, i que més em cridaren l’atenció. Sobretot el que més m’agradava llegir eren històries d’amor, llibres que foren d’intriga o d'aventures. I el que menys m'agradava i més ràbia em donava llegir eren els llibres que més endavant treien la pel·lícula, perquè a mi no m’agrada saber el que passarà en cada moment encara que cada un tinga una història diferent de la pel·lícula a la seua ment.

A diferència de la meua família, no compartisc molt la passió que tant mon pare com ma mare, i els meus iaios tenen a la lectura. Els meus pares totes les nits, abans de gitar-se sempre han de ficar-se amb el llibre, i si aquest està interessant, poden passar-se, tota la nit, llegint fins s’acabe. A ma mare, per una part, el que més li agrada llegir són, histories en les que ella puga imaginar-se-la i crear-se-la al seu cap. També, a diferència de mi, li agrada llegir-se abans el llibre de la pel·lícula que vol veure, per comparar si allò que ella tenia en la ment es pareix al que es veu. Ella sempre diu que el llibre és molt millor que la pel·lícula. En canvi, mon pare el que més llig són revistes d’investigació, relats reials que algú escriu i llibres que estan relacionats amb el seu treball, ja que per a ell mai s'ha de deixar d'aprendre.

Finalment, encara que avui en dia no hi tinga la mateixa il·lusió que de menuda compartia per la lectura, sóc conscient que la literatura és un pilar fonamental que ens ajuda a enriquir-nos. Segurament aplegue el dia en què torne a agafar un llibre que no pugi parar de llegir i que em desperte les ganes i l’interés per tornar a compartir la mateixa afició que els meus pares.

Autobiografia literària de Gisela Cerezo:

Jo sóc Gisela, una de les quatre integrants d´aquest blog. La meua història com a lectora comença molt abans que aprenguera a llegir. La meua casa ha estat sempre plena de llibres de tot tipus, contes, novel·les, enciclopèdies, poesia, diccionaris i periòdics. Qualsevol moment del dia és bo per a llegir a la meua casa, als matins sempre està el periòdic al costat del cafè i encara recorde quan la meua mare em llegia els articles sobre la guerra de l'Iraq de manera que jo els poguera entendre. Aquest és un dels meus primers records sobre el concepte i presa de consciència sobre el que significa la guerra i la violència.

El meu pare té uns gustos molt especials i rars en lectura, pot llegir des de poemes japonesos, passant per tractats científics que no entén ningú; filosofia; i llibres de cuina, lectures de les quals sempre ha intentat fer-me partícip però que jo mai he entès. Açò sí, quan interpretava obretes en un xicotet teatre de titelles que teníem a casa, em quedava encantada i amb la boca oberta. En canvi,  al meu germà solament li agrada llegir còmics, se sap tots els autors, personatges i dates dels seus herois favorits. Pel contrari a mi els còmics no em diuen res.
També està la meua mare, que pot passar-se tot el dia llegint qualsevol tipus de llibre, cosa que aprofite jo per a tornar-la boja cada vegada que necessite informació sobre algun llibre o qualsevol tema que tinga a veure amb la literatura. Ah!, se m'oblidava parlar de la meua àvia que als seues 84 anys es llig un parell de llibres a la setmana, i que ningú pense que són novel·letes de pa sucat amb oli. La meua àvia ha llegit Grabriel García Márquez, Nagib Maguf, Almudena Grandes, Miguel Delibes i  altres grans autors, l'única cosa que ens demana és que ens els llegim nosaltres primer i si ens agraden els hi passem. A la meua família l’anomenen  l'àvia digital perquè va sempre carregada amb el ebook darrere.

El meu pare va ser amo d'una companyia de teatre infantil, “Mirall teatre”, i ara que és jubilat es dedica a explicar contes (i molts acudits dolents…). Des que era menuda m'explicava contes durant tot el dia, per a desdejunar, per a esmorzar, per a dinar... El conte de la nit era el més important de tot el dia i el seu final sempre era el mateix totes les nits “ ...has vist ací un gos i allà un gat, doncs aquest conte s’ha acabat..”. Ara mateix, quan ens descurem comença a explicar-nos algun conte, explica contes als veïns, a la fornera, a la del quiosc… 

Ja des de xicoteta els meus pares em portaven al teatre; a veure titelles; al cinema; a la fira del llibre; a veure conta-contes... Imaginar-me als personatges al meu cap, donar-los vida i envoltar-me del meu propi món de fantasia és el que més m'ha agradat des de xicoteta, fins i tot quan tenia 10 anys vaig apuntar-me a un xicotet grup de teatre, però el resultat va ser que la timidesa em va impedir actuar, de manera que no vaig passar del primer any. Encara que la literatura ha estat i continua molt present a la meua casa, al col·legi era diferent, perquè he de reconèixer que els llibres que demanaven, la majoria no m'agradaven molt. El que si m'agradava era participar en tot concurs literari per a xiquets i escriure xicotets contes. 

Va ser al final de l'Educació Secundària quan els llibres que ens manaven per a llegir van començar a agradar-me una mica més, eren d'intriga, de terror, etc; llibres escrits per a adolescents. D'aquest varen ser principalment els llibres en valencià els que van fer que tornara a interessar-me una altra vegada per la lectura. Des de llavors fins a dia d'avui hi ha hagut èpoques que a causa dels estudis o el treball he llegit molt o  pràcticament gens, encara que sempre que trobe una estona lliure el que més m'agrada és llegir un bon llibre, faig com la meua àvia, demane recomanació sobre els llibres abans de llegir-los, encara que tinc els meus autors favorits. Albert Espinosa és un d'ells (tinc tots els seus llibres), també m'agrada la novel·la negra, el terror, i de tant en tant llegir algun llibre d'entreteniment per a passar una estona divertida. El que no m'agrada gens ni miqueta són els llibres d'autoajuda, estudis psicològics i la filosofia, supose que el fet de relacionar literatura amb diversió i evasió des de xicoteta fa que els meus gustos literaris siguen semblats als del meu infancia. Açò sí, quan comence un llibre i m'agrada no hi ha qui em pare.

Autobiografia literaria de Carmina Gil:

El meu nom és Carmina, tinc trenta anys i em ruboritza l'haver de reconèixer que no tinc massa records amb un llibre entre les meues mans. Malgrat açò, tinc un record molt bo que sí m'agradaria destacar i és el de l'estiu de 2011 amb el llibre de “L'alquimista” de Paulo Coelho.

Recorde d’un dia que estava netejant i ordenant els llibres de les prestatgeries d'una habitació de casa de la meua àvia. Eren llibres antics del meu avi sobre poesies, astronomia, astrologia, matemàtiques, plantes, etc. Eren llibres que mai m'havien cridat l'atenció, però aquell dia, no sé per què, en agafar aquest em va donar per llegir la part de darrere que deia alguna cosa així com que quan desitges alguna cosa de veritat els teus desitjos es fan realitat, així que va ser acabar de netejar i posar-me a llegir. M'ho vaig llegir en dos o tres dies amb un ànsia tremenda per arribar al final, però va ser molt curiós, perquè al mateix temps que desitjava saber com acabava no volia quedar-me sense pàgines i deixar de llegir. Em va encantar, mai se m'han tornat a posar els bells de punta llegint un llibre doncs puc dir que de moment aquest és el meu llibre favorit.

Conec gent que té “el llibre preferit de la seua infància”, doncs bé, jo no ho tinc, però sí tinc “un conte preferit de la infància”. De xicoteta, la meua mare em contava contes, però no recorde haver-la vist obrir un llibre, ella els hi inventava. El que més m'agradava era el de “La vaca Benita”, que tractava sobre una vaca que volia treure's el permís de conduir moto per poder portar als seus amics, que per cert, un d'ells era un caragol, el qual no necessitava posar-se casc perquè amb la seua closca ja quedava protegit. Un altre que també em contava era el d'una princesa que es posava unes ulleres de sol per poder veure coses que solament ella podia veure.

Quan no m'explicava contes, anàvem al “cinema dels llençols blancs”, un cinema on les pel·lícules eren la meva pròpia imaginació, la qual s'anava construint arran de les històries que m'explicava la meua mare. Jo era molt xicoteta i la meua mare molt jove, així que no ens acordem dels continguts d'aquestes històries, però ara riem molt recordant a la vaca Benita.

A casa de la meva mare tinc una prestatgeria plena de llibres de quan anava a primària, llibres tant en castellà com en valencià. No recordo haver-me llegit cap, però segons la meva mare me'ls llegia tots. Del que sí m'acordo és del títol d'un conte que vam llegir una vegada en classe, “El cocodrilo Cirilo”. No sé si ens van fer memoritzar alguna part de la història o simplement em va agradar molt el títol, però sent la meua veu de quan era xicoteta dient-ho.

De la meua etapa adolescent, sí que recorde haver-me llegit molts llibres, encara que solament m'acordo de dos títols, el de “Las pelirrojas traen mala suerte”, i el de “Menjaré bollicaos per tu”. No eren llibres pesats i avorrits, la veritat que gaudia llegint-los, però cap em va encantar tant com per a no oblidar-me d'ell. En aquesta època, també escrivia molt, no tant com el que puc arribar a escriure avui dia, però sí. Tinc en la memòria que la meua mestra de Valencià, en segon i tercer d' ESO, ens feia escriure un diari. Recorde, fins i tot, el color de les llibretes que vaig utilitzar per escriure'ls, m'encantava escriure les meves experiències. També tenia llibretes amb amigues que ens les anàvem alternant cada dia per escriure les nostres coses “de xiques”.

Des que vaig reprendre els meus estudis, just després de l'estiu en el qual em vaig llegir el meu llibre favorit, fins a dia d'avui, he llegit molts articles, documents, etc., relacionats amb l'educació. El fet que els meus records amb la literatura siguin escassos no significa que no m'agrade llegir, de fet, des que vaig tornar a estudiar, les meves ganes de culturitzarme van augmentar al màxim i amb això les meues hores de lectura.

Sóc conscient que la literatura o el fet literari ens ajuden a créixer com a persones, són una forma d'entreteniment mitjançant el qual podem desenvolupar el coneixement d'una llengua; el pensament crític; la imaginació; la concentració; etc. Per tant, com a futurs i futures docents, devem arribar a estimar la literatura per així després poder despertar en els altres un sentiment cap a ella.

Autobiografia literaria de María Tarancón; 

Hola jo sóc María, m'encantaria comentar-vos la meua experiència com a lectora, l’evolució d’odiar la lectura i els llibres a tornar a estimar-los, així com les històries que explicaven. 

Tot va començar desde xicoteta, com tots els xiquets m'encantaven els contes i desitjava l'hora del conte ja sigues en l'escola o en la meua casa. Sempre vaig ser una xiqueta molt imaginativa i m'agradava pensar que les històries que m'explicava de xicoteta la meua àvia ocorrien de debò o quan m'anava al llit i els meus pares m'explicaven contes em dormia pensant que jo era aquella superheroi que salvava el món.

Vaig començar a llegir contes quan tenia cinc anys,  el que més m'agradava era “Ací pau i a més Gloria” un llibre de “Glòria Fuertes”, m'encantava, era de poesia i sempre ho llegia. 

Als anys vaig començar primària, seguia volent llegir i aprendre encara que cada vegada em costava una mica més de temps. 
Vaig continuar  fent-me major però així i tot sempre treia temps per a llegir i sobretot escoltar a la meua mare com llegia, m'encantava asseure'm al seu costat i escoltar la seua dolça veu, com entonava cada paraula, com em reia en canviar de veu imitant a cada personatge, com em transmetia la seua calor i tranquil·litat, era una cosa que em fascinava i a dia d'avui em segueix agradant.

Passat els primers cursos de primària tot canvi ens van començar a obligar a llegir llibres i no solament açò ens van començar a determinar quan havíem de llegir i quan havíem de lliurar resums dels llibres. El professor va començar a premiar als alumnes que més llibres llegien, a mi açò no m'agradava gens, òbviament es va començar a crear una competició en classe per veure qui tenia més gomets para així ser premiat, jo mai vaig llegir ràpid, sempre em va costar molt llegir, per això no m'agradava res el que el professor feia. Als dies de començar a llegir un llibre que ens manava el professor vaig intentar  llegir el més ràpid possible i quan ho comentàvem amb els companys i companyes de classe em vaig adonar que jo no entenia el mateix que ells, em semblava molt rar el que ells deien, pel meu cap solament passava, no entenc res. Als dies em vaig tornar a començar el llibre però més a poc a poc i em vaig adonar que els meus companys i companyes portaven raó i que la història era com ells explicaven, llavors… Que em passaria?, Per què no entenia res?, molts dubtes m'envaïen i el meu odi per la lectura va començar. Llavors els meus dubtes van ser resolts, jo patia dislèxia, per la qual cosa, en llegir ràpid i no parar fallava la meua comprensió lectora, llavors  vaig anar a pitjor, vaig començar a odiar més els llibres, el temps que ens posava el professor per a llegir, que cada vegada era més breu i per tant jo no podia seguir el ritme. Al final vaig decidir anar al meu ritme, la qual cosa era no anar al ritme dels altres, amb açò porte al fet que jo mai portarà el mateix ritme que els demés. Des d'aquell moment vaig decidir que mai més llegiria i que no tornaria a agafar cap llibre. En aquell precís moment vaig decidir odiar els llibres per sempre.

En passar els anys alguna cosa va canviar, estant en la secundària vam surti d'excursió a la biblioteca i en aquell moment observant els llibres que hi havia,  vaig veure un que em crida l'atenció,  la portada era negra, les lletres verdes i una imatge una mica terrorífica, en aquell moment vaig pensar que seria raonable tornar a llegir, no per obligació sino per afició, era una novel·la de terror, titulada “La camara de gas”, quan ho vaig llegir plorava d'alegria, emoció, no entenia el temps que havia perdut per no llegir magnifiques històries, des d'aquell moment, vaig tornar a estimar els llibres de  literatura, vaig començar a empatitzar amb els personatges de cada llibre que llegia, a cada lloc que anava em duia  un llibre, m'agradava llegir i ho podia dir, em duguera el temps que em duguera vaig descobrir que estimava llegir.

Amb el temps he hagut de llegir molts llibres, que em podien agradar o no, però sempre amb el temps necessari i per afició. 

A dia d'avui treballe en una escola infantil amb xiquets de tres anys i els llisc contes perquè aprenguen a estimar els llibres de literatura, perquè puguen imaginar i crear. Els he creat una biblioteca de contes, perquè sàpien el que és tindre un llibre en les mans, veure les seues imatges, solament tenen tres anys però m'encanta veure'ls les cares cada vegada que dic “us vaig a llegir un conte” o simplement quan ells m'ho demanen. Finalitze la meua història com l'acabe quan conte contes… Colorín, colorit aquest conte s'acabat, si vols que t'ho conte una altra vegada tanques els ulls i compte.